dimarts, 17 d’abril de 2012

Els petits cursos d'aigua: els reguers i les clamors

Els estudis sobre el paisatge històric obliguen a fer constantment una recerca en la llarga durada. Ens forcen a estudiar un període que normalment sol abastar uns dos mil anys, un espai de temps que s’inicia quan es van formar els nostres camps, quan es crearen els camins que solquen el nostre país o quan es bastiren els pobles on han viscut els nostres avantpassats fins a l’actualitat. Espai temporal que es clou ara quan alguns d’aquests camps potser han esdevinguts espais pivotats (per facilitar-ne el regadiu), camps reparcel•lats i anivellats o bé quan s’han convertit en uns ermots, quan els camins poden haver-se convertit en carreteres o autovies i també poden haver-se abandonat o quan molts pobles es buiden de les famílies que hi han viscut generació rere generació, mentre s’urbanitzen àmplies extensions abans dedicades a l’agricultura o al bosc i s’alcen polígons industrials arreu. Amb tot, al costat dels grans trencaments esdevinguts aquests darrers anys també sempre hi ha moltes continuïtats, que normalment són allò que ens interessa més. En els estudis sobre el paisatge històric, a part de la recerca en la llarga durada també és fonamental la capacitat de relacionar realitats diverses. Cal relacionar, dins d’aquest marc temporal que dura més de dos mil anys, els camins amb els pobles, els camps amb els masos, les peces de terra amb les vies de comunicació, les esglésies i els castells amb els llocs habitats, les sèquies amb les diverses realitats socials, els topònims amb els pobladors que hi van viure i que han guardat en llur memòria els noms que han permès al llarg dels segles anomenar els llocs. Aquests pobladors que, sense ésser-ne conscients, preservaven la memòria dels indrets que coneixien, també feien i refeien habitatges (en un lloc determinat o dins d’un espai delimitat), fressaven camins i n’asseguraven la pervivència (d’una manera semblant a allò que passava amb els topònims) o llauraven els camps i feien, amb molt d’esforç, els marges (o espones) de les feixes (terrasses o bancals). Amb relació a aquesta doble tasca de recerca, que es fonamenta en relacionar èpoques diverses i en relacionar elements del paisatge diferents, la realització dels mapes de CPH (Caracterització del Paisatge Històric) del projecte PaHisCat ha tingut una importància fonamental. L’esforç que ha suposat fer aquests mapes ha estat una font de troballes i ha obligat a fer constants esforços per tal d’establir relacions entre elements distints i èpoques diverses; a l’ensems, ha deixat innombrables portes obertes per a futurs estudis. Ara vull comentar una d’aquestes aportacions, resultat dels treballs fets en el projecte PaHisCat i encara en curs d’estudi per part d’en Xavier Eritja i de qui signa aquesta pàgina. En fer els mapes de CPH i en intentar d’entendre les transformacions esdevingudes en el paisatge al llarg dels segles, s’ha fet evident la relació que hi havia entre els antics cursos d’aigua, al Segrià anomenats clamors o reguers, i els antics llocs habitats o els vells espais pobletans, els espais de conreu de les comunitats rurals que s’instal•laren, per exemple a l’alta edat mitjana, a les terres properes a la ciutat de Lleida. A prop d’aquests torrents (ara sovint secs), aquestes clamors o reguers, es crearen petits espais de conreu irrigat que cal relacionar segurament amb les col•lectivitats pageses altmedievals, tant d’època visigoda com potser dels primers segles andalusins. En el cas de Lleida, sembla que alguns d’aquests espais després restaren profundament alterats quan, per exemple a l’Horta de Pinyana, en un segon moment, es va construir la gran sèquia de Segrià (ara el canal de Pinyana) que portava l’aigua des de molt lluny fins a la medina o la ciutat de Lleida. Només si podem arribar a entendre la complexitat dels canvis que s’han produït al llarg dels segles, podrem entendre allò que tenim ara entorn nostre. Aquests treballs són una porta oberta a noves recerques i a poder entendre millor la història d’aquesta comarca. Actualment, si ens passegem pel costat de l’anomenat Reguer Gran (el Segrià)[vegeu la fotografia], que separa els termes de la Portella i Vallporcar, a la riba esquerra, i els vells termes d’Escalç, de Vimpèlec o Vilanova de Segrià, a la riba dreta, ens trobem amb uns racons frescals, per on encara llisca l’aigua. Ens adonem també de la importància històrica que ha tingut aquest curs, aquest reguer, al llarg dels segles. Només cal veure el gran nombre de jaciments d’època altmedieval que hi ha prop seu, com poden ésser el d’Escalç, el de Vimpèlec o el dels Castellots, tots ells de l'alta edat mitjana.